Discussió general

L’objectiu essencial d’aquest capítol era aprofundir dues qüestions que ens han suposat dificultats especials en analitzar la producció de la parla espontània. Primer, la localització de les fronteres prosòdiques, tot evitant per exemple la falsa influència dels agrupaments sintàctics o del contingut semàntic en l’etiquetatge de les fronteres. I en segon lloc, aclarir l’estatus del nivell de la frase intermèdia pel que fa a les diferències, a l’interior del nivell, del grau de força de separació de les fronteres. L’observació de les dades ens ha donat algunes respostes sobretot a la primera qüestió. Pel que fa al segon punt, la pregunta queda oberta per a properes recerques. De cara a aquests futurs estudis, l’anàlisi duta a terme ens ha donat alguns indicis sobre com es poden enfocar.

Quant a la primera qüestió, les dades del test de percepció ens han servit per comprovar que la noció de la frase prosòdica que té l’oient coincideix considerablement amb l’anàlisi que hem fet de la producció. Això indica que l’anàlisi reflecteix la realitat psicològica de l’oient. En la segona part del capítol (§ 5.2) els resultats ens han mostrat un cop més una forta solidesa del nivell de la frase entonativa. Això ens serveix per deduir que la part discordant entre l’anàlisi de la producció i el test de percepció es deu sobretot a la vacil·lació en les decisions sobre les frases intermèdies. Per tant, l’oient concretament té una noció clara de la frase entonativa, la qual ha estat recollida en l’anàlisi de la producció.

Aquesta conclusió enllaça amb treballs de l’àrea de neurolingüística: Steinhauer et al.

(1999) detecten que la producció de frases entonatives provoca un canvi positiu en l’encefalograma, i el treball d’Ischebeck et al. (2008), localitza a través d’un estudi d’imatge de ressonància magnètica funcional l’àrea en el còrtex auditiu on es processa la unitat de la frase entonativa.⁹ Pel que fa als motius pels quals la noció de frase prosòdica que ha mostrat l’oient no s’ajusta a la de l’anàlisi de la producció, el més rellevant han estat les disfluències i els efectes de la planificació, que l’oient ha etiquetat considerant-los una frontera prosòdica (18% de les fronteres marcades en el test de percepció). Però a diferència del que hem previst, els agrupaments sintàctics i el contingut semàntic no han interferit especialment en les decisions dels oients.

Finalment, hem tractat la qüestió de la força de separació de les fronteres i els diversos nivells de separació prosòdica que es poden establir. Hem partit de la hipòtesi que

9 En aquests estudis la unitat de la frase entonativa pot acabar amb to alt, però sempre hi ha una pausa clara a la frontera. Per tant, hem de prendre aquest paral·lelisme amb algunes precaucions.

entre la frase entonativa i el mot prosòdic, només es pot establir un nivell, el de la frase intermèdia; i que dins d’aquest nivell les fronteres es poden diferenciar substancialment pel que fa a la força de separació, però aquestes diferències són graduals entre elles (Hansson 2002, Li 2003), cosa que no permet establir un altre nivell fonològic (Post 2000). El test pilot que hem dut a terme per comprovar-ho no ens ha donat resultats consistents i per tant no podem ni confirmar ni rebutjar la hipòtesi. En futures recerques caldria assegurar-se que els participants han entès el concepte de frase prosòdica. Igualment, hem suggerit per a propers estudis que s'observi si hi ha una consistència entre els tipus de marques de frontera i els índexs de separació prosòdica que indiquen els oients en cadascuna de les fronteres.

Tot i que els resultats d'aquest test pilot no ens han donat resposta a la segona hipòtesi (B), indirectament, el primer test de percepció ens suggereix una possible confirmació del caràcter gradual del nivell de la frase intermèdia. Hem vist que en el nombre de marques i el nombre d’oients en la frase intermèdia (taules dels gràfics 5.7) hi ha més dispersió que en els mateixos resultats de la frase entonativa (gràfics 5.8), en què s’observa més concentració dels valors en les categories de més oients. Això es podria interpretar com un indici del caràcter gradual de la diferència entre els graus de força que poden indicar les fronteres de frase intermèdia en comparació amb la solidesa i concreció que mostra el nivell de la frase entonativa. Aquest caràcter gradual és en certa manera recollit per Ladd (1996) en proposar la noció dels dominis prosòdics compostos. De tota manera, també cal considerar la possibilitat plantejada tant al Cat_ToBI (Prieto 2012) com al Sp_ToBI (Estebas-Vilaplana

& Prieto 2010), els quals no descarten la possibilitat de l’existència d’un nivell inferior, la frase fonològica, ja que “des d’un punt de vista perceptiu, sovint els transcriptors perceben un tall prosòdic clar al final d’un domini que no té marcatge tonal”¹⁰ (Prieto 2012: 5). Un recurs per mirar de respondre la qüestió és observar les marques que tenen lloc a cada frontera de frase intermèdia en funció del grau d’acord que hi han mostrat els oients. Això permetria avaluar la correspondència de la força de separació prosòdica amb la realització de les diverses marques.

10 “From a perceptual point of view, oftentimes transcribers perceive a clear phrasing break at the end of a domain which does not have a tonal marking” (Prieto 2012: 5).

C

APÍTOL

6. T

EST DE PERCEPCIÓ

1:

E

L PES DE LA PROSÒDIA I EL DE LA SINTAXI

En aquest capítol tractarem una dificultat específica de la localització de fronteres prosòdiques: la de guiar-se només per les pistes prosòdiques i evitar la influència errònia de la sintaxi o el contingut lèxic en les decisions sobre la presència d’una frontera de frase.

Aquesta juxtaposició de la prosòdia i la sintaxi, la qual es plasma especialment en el fraseig, és motiu d’un extens àmbit de recerca, que té com a un dels objectius principals el desenvolupament de les tecnologies de la parla. Una de les preguntes que sorgeixen de la interrelació entre la sintaxi i la prosòdia és quin dels dos nivells té més pes a l’hora d’estructurar el fraseig prosòdic d’un enunciat. Veurem un resum de la recerca sobre aquest àmbit en la secció 6.1. A partir d’aquí, tornarem a observar les respostes del test de percepció sobre la distribució de fronteres. En els resultats que hem presentat en el capítol anterior, hem vist que les fronteres marcades pels oients basant-se només en l’agrupament sintàctic o en el contingut semàntic són poques (9% en català i 4% en castellà) (vg. gràfic 5.2). Per tant, i malgrat alguns comentaris dels mateixos oients, no sembla que la falsa influència de la sintaxi i la semàntica sigui molt forta a l’hora de prendre decisions sobre la presència d’una frontera prosòdica. Una altra cosa, però, és observar què pesa més en el fraseig prosòdic, la sintaxi o la prosòdia. És a dir, quan el parlant utilitza marques prosòdiques per indicar que hi ha una frontera, ho fa empès per factors sintàctics, com ara la separació de dos constituents sintàctics? O bé és la prosòdia, per exemple un nombre determinat de mots prosòdics, que porta el parlant a acabar una frase prosòdica? Aquest és el tema d’aquest capítol. Avaluarem el pes dels dos nivells en la parla espontània tenint en compte tant les dades de producció com les respostes dels oients en el test de percepció 1 que hem presentat en el capítol anterior. Per fer-ho, partirem de les jerarquies de restriccions en base a la teoria de l’optimitat que s’han proposat per a la parla llegida del català i del castellà (Prieto 2005, 2006, Feldhausen 2008 entre d’altres) i comprovarem si les restriccions queden jerarquitzades de la mateixa manera per descriure els patrons d’agrupaments prosòdics de la parla espontània. Sobre aquesta darrera comprovació està basada la tercera hipòtesi de la tesi (C) (vg. § 6.2), orientada a les diferències entre la parla espontània i la llegida.

6.1. La relació de la prosòdia amb la sintaxi ¹

Els primers plantejaments sobre la relació de la sintaxi amb la prosòdia, cap als anys 60 i 70, en el marc de la gramàtica generativa i dels estudis de psicolingüística que en van sorgir, hipotetitzaven que “els constituents estructurals dels enunciats orals es corresponen amb els que prediu la sintaxi”² (Shattuck-Hufnagel & Turk 1996: 196). Una de les proves era que fenòmens com ara les fronteres entonatives, en forma de pauses o allargaments, acostumen a tenir lloc a les fronteres sintàctiques majors. El fet que frases sintàcticament ambigües només es puguin interpretar correctament gràcies a la prosòdia que el parlant hi aplica servia també per demostrar que la sintaxi fa de guia a la prosòdia, almenys en certes ocasions o sota certs requisits (vg. Chomsky & Halle 1968, Lehiste 1974, Klatt 1976, Cooper & Paccia-Cooper 1980, entre molts d’altres, per a les diverses mostres d’aquest primer posicionament). Però aquesta primera suposició es basava en frases idealitzades, sorgides de la introspecció de l’investigador. Així que es van començar a mirar corpus de frases produïdes per parlants aliens a la investigació, ja es van trobar dissonàncies respecte de la primera predicció, que preveia la preponderància de les restriccions sintàctiques per sobre de les prosòdiques. Per exemple, Price et al. (1991) mostren que així com hi ha ambigüitats sintàctiques que una forma prosòdica específica pot resoldre (on per tant, la sintaxi determina la prosòdia), també hi ha casos en què no hi ha manera que la prosòdia distingeixi les dues formes sintàctiques possibles (i aquí, doncs, la prosòdia no respon a l’estructura sintàctica específica), com ara en el següent exemple de l’anglès d’adjunció propera o llunyana (6.1):

(6.1) John ran away with the girl wearing a blue coat.

(a) John was wearing a blue coat (b) girl was wearing a blue coat

A més, amb els corpus de parlants aliens a la investigació sorgeix la possibilitat de comprovar, a través de diversos parlants, que un mateix enunciat es pot realitzar prosòdicament de diverses maneres, com es demostra per exemple per a les llengües romàniques estudiades a d’Imperio et al. (2005) o Frota et al. (2007), on l’agrupament de frases amb l’estructura SVO es produeix de les quatre maneres possibles, (SVO), (S)(VO),

1 En aquesta secció fem ús de les abreviatures angleses que fan referència a terminologia sintàctica (vg.

la llista d’abreviatures al principi del treball amb la traducció al català) i a les restriccions de la teoria de l’optimitat (cada restricció és explicada en aquesta secció).

2 “(...) the structural constituents of spoken utterances correspond to those predicted by syntax” (Shattuck-Hufnagel 1996: 196).

(SV)(O) o (S)(V)(O). Per tant, la sintaxi no determina necessàriament la forma prosòdica. I encara més enllà, fins i tot es pot donar el cas que una possible forma prosòdica violi l’estructura sintàctica, o com a mínim que les fronteres prosòdiques no coincideixin amb les sintàctiques, com per exemple quan un mot funcional queda separat per una frontera prosòdica del seu sintagma i s’agrupa amb el sintagma que el precedeix (Shattuck-Hufnagel

& Turk 1996: 201):

(6.2) Sesame Street is brought to you by │ the Children’s Television Workshop

A més, hi ha altres factors a banda de la sintaxi que poden influir en la forma prosòdica d’un enunciat, com ara la llargada o el nombre de síl·labes dels constituents, o la velocitat d’articulació (Gee & Grosjean 1983, Grosjean et al. 1979).

Veiem, doncs, que d’una banda l’estructura sintàctica es pot correspondre amb la prosòdica, però de l’altra també pot ser que la prosòdia apliqui criteris propis o en tot cas independents de la sintaxi, de manera que el fraseig (o altres característiques prosòdiques) d’una frase no tingui correspondències amb l’estructura sintàctica. La recerca en aquest camp és molt extensa. I actualment es proposen diverses maneres d’explicar la relació entre la sintaxi i la prosòdia. Una de les teories més seguides és la que inicia Selkirk (1984, 2000) en el marc de la teoria de l’optimitat (Optimality Theory, Prince & Smolensky 1993). La teoria de l’optimitat entén la gramàtica com un conjunt de restriccions jerarquitzades en funció d’una sèrie de representacions superficials (outputs). Les restriccions són universals, en canvi la jerarquia de restriccions varia de llengua a llengua (o de dialecte a dialecte, etc.). Totes les formes d’entrada (inputs) (en fonologia, les formes fonològiques) poden violar algunes de les restriccions, però sempre n’hi haurà una que serà la forma òptima, en tant que viola el mínim de restriccions, que alhora es troben en la franja baixa de la jerarquia. En funció de les restriccions que segueix la forma òptima i de les que viola, es construeix la jerarquia de restriccions final. En l’aplicació de la teoria de l’optimitat al fraseig prosòdic, Selkirk (2000) el considera el resultat de la interacció de restriccions sintàctiques i fonètiques. Les bàsiques són dues: ALIGN-XP,R sorgeix de Selkirk (1986) i segueix la primera idea presentada en aquesta secció, de la correspondència dels constituents sintàctics amb els prosòdics; en canvi la segona, WRAP-XP, proposada per Truckenbrodt (1995), respon a la funció cohesionadora que uneix els constituents morfosintàctics d’XP en un sol constituent prosòdic:

(6.3a) ALIGN-XP,R: L’extrem dret de qualsevol XP en l’estructura sintàctica ha d’estar alineat (=ha de coincidir) amb l’extrem dret d’una frase prosòdica major (MaP) en l’estructura prosòdica.

(6.3b) WRAP-XP: Els elements d’un constituent morfosintàctic de tipus XP a l’input han d’estar continguts dins d’un constituent prosòdic major (MaP) en l’output.

Totes dues restriccions entren en conflicte entre elles, com podem veure en la següent taula de restriccions. I mentre que ALIGN-XP,R reflecteix la força de l’organització sintàctica per sobre de la prosòdica, WRAP-XP dóna més prioritat als condicionants prosòdics, concretament a la cohesió.

[ [verb] [nom]NP [nom]NP ]VP ALIGN-XP,R WRAP-XP

a. ( verb nom ) MaP ( nom ) MaP *

b. ( verb nom nom ) MaP *

Taula 6.1: Taula de restriccions amb les restriccions bàsiques que descriuen el fraseig prosòdic (de Selkirk 2000: 235).

Prieto (2005 i 2006) fa una anàlisi en termes de teoria de l’opimtitat de les condicions de fraseig en la parla llegida del català i castellà, a velocitat de parla lenta, normal i ràpida. En les dues llengües troba que la construcció del fraseig sovint dóna més prioritat a les restriccions prosòdiques que no pas a les sintàctiques. Per exemple, en frases en castellà formades per un sol nucli verbal i un objecte amb un sol sintagma nominal, com ara Compraba mapas [V [NP]NP ]VP la restricció que prioritza la sintaxi, ALIGN-XP,R, té menys efecte que la restricció prosòdica MIN-BIN: les frases prosòdiques han de contenir com a mínim dos mots prosòdics. I és que els parlants realitzen aquest tipus de frases en una sola frase fonològica: (Compraba mapas)φ. Quan l’estructura de la frase s’amplia i l’objecte conté tres mots prosòdics, els condicionants prosòdics són més rellevants, ja que el parlant agrupa la frase equilibrant-la amb frases fonològiques que tenen com a màxim dos mots prosòdics (MAX-BIN), i no pas produint fronteres prosòdiques en funció del punt on acaben els constituents sintàctics (ALIGN XP, R). Així, una frase com per exemple Compraba mapas de la Barcelona antigua [V [N [PP [AP]AP ]PP ]NP ]VP queda agrupada en dues frases fonològiques que separen un constituent sintàctic: (Compraba mapas)φ (de la Barcelona antigua)φ. Aquest predomini de la condició prosòdica també s’ha demostrat per al català (Prieto 2005) i per a l’italià (Ghini 1993). En català, a més, entra en joc un efecte d’eurítmia pel qual els xocs accentuals provoquen una reestructuració del fraseig (Oliva 1992).

Aquesta reestructuració s’observa amb la restricció NO-CLASH: no es permeten dues síl·labes accentuades contigües (Prieto 2005). Si tenim una frase on les síl·labes accentuades no són contigües com ara Menjaré pastissos de xocolata, es pot realitzar el fraseig

Im Dokument El fraseig prosòdic en la parla espontània del català i del castellà (Seite 194-200)