Comprovació de les prediccions sobre les diferències entre les dades del català i les del castellà pel que fa a la freqüència i l’ús de les marques de frontera

objectiu de l’anàlisi quantitativa, centrada en les marques de frontera. Però en l’anàlisi sí que hem codificat els efectes propis de la parla espontània, com poden ser les vacil·lacions, o els allargaments i pauses a l’interior de frase prosòdica. Són allargaments i pauses que es produeixen sense cap altra marca de frontera, i com que sols, sense un moviment tonal important, no tenen prou consistència per indicar una frontera prosòdica, simplement tenen lloc a l’interior de la frase. I com diu Serra (2009: 99-100), són pauses que acostumen a ser ignorades per l’oient o el parlant, per tal d’evitar la incomprensió del discurs. En el corpus de portuguès brasiler espontani d’aquesta autora, un 29% de les pauses que s’hi produeixen tenen lloc en constituents prosòdics menors o fins i tot a l’interior de mots prosòdics. En el nostre corpus, però, més que pauses a l’interior de frases prosòdiques, com a estratègia de planificació sobretot hi hem trobat allargaments. La pausa, o bé es realitza a la frontera prosòdica, o bé, en els casos de parlants que en produeixen a l’interior de la frase, també hi produeixen sovint allargaments. D’entre els vint parlants, només una parlant, CAST_03rps, utilitza sovint sobretot la pausa com a estratègia de planificació.

4.3.3. Comprovació de les prediccions sobre les diferències entre les dades del català i

autors: Prieto & Roseano 2009-2010) com en català (com a mostra, vg. Prieto & Cabré 2007-2012).

4.3.3.2. Freqüència d’ascens continuat i to sostingut en català i en castellà

La predicció 3b diu que si les configuracions tonals només es diferencien fonèticament, les dues llengües mostraran més ascens continuat que to sostingut, però en castellà tindran lloc més casos de to sostingut que no pas en català (seguint els resultats de parla llegida de Frota et al. 2007). Com que hem vist que la diferència és fonològica, però no de manera sistemàtica (vg. § 4.3.1.2), ens cal comprovar si es confirma la predicció en els casos en què les dues configuracions tonals no són fonològicament diferents, és a dir, quan l’ascens continuat no s’usa per a peces remàtiques no finals i quan el to sostingut no es realitza per a una enumeració (la resta de significats pragmàtics es reparteixen de manera força regular i equitativa entre les dues configuracions). Ho veiem en la següent taula:

Frases intermèdies

Ascens cont.

(no rema + cont.)

To sostingut (no enum.) Català 242 (100%) 56 (23,14%) 47 (19,42%) Castellà 232 (100%) 55 (23,71%) 50 (21,55%)

Taula 4.14: Freqüència de les dues configuracions tonals quan no es distingeixen fonològicament.

Queda ben palès que no hi ha diferències remarcables: quan no es distingeixen fonològicament, l’ascens continuat i el to sostingut són triats pels parlants de totes dues llengües de manera molt equilibrada, en cada cas aproximadament en un 20% de les frases intermèdies. Per tant, la predicció 3b queda clarament invalidada. Així, constatem la primera diferència entre el que prediu la parla llegida i el que trobem en la parla espontània. Podem dir que en els nostres corpus de parla espontània, l’ascens continuat i el to sostingut s’empren sense donar preferència a cap dels dos quan es tracta de frases que no denoten els matisos específics comentats més amunt. Com que, com hem dit en tractar el to sostingut, quan aquesta marca coincideix amb l’allargament sovint es tracta d’una enumeració, la taula 4.14 no pot recollir molts casos d’allargament, i això ens assegura que la comparació que tractem en aquest punt és entre les frases que acaben en ascens continuat i en to sostingut, sense que cap factor com ara l’allargament faci augmentar la freqüència d’un o de l’altre. I veiem també que cap de les llengües tampoc afavoreix una de les configuracions.

4.3.3.3. Freqüència del reajustament del to en català i en castellà

Amb 3c hem previst que no trobaríem diferències remarcables pel que fa a les freqüències del reajustament del to entre les dades d’una llengua i de l’altra i que en tot cas trobaríem diferències individuals. A les taules 4.6 i 4.12 podem comprovar que les diferències entre les llengües, efectivament, no són remarcables, a banda del menor nombre de casos del reajustament (tots els tipus englobats) en les frases intermèdies del castellà en relació amb la resta. En canvi, per subjectes, n’hi ha alguns que produeixen un nombre considerablement més alt de reajustaments tonals que la resta de parlants del seu grup (per al català, trobem un parlant amb 12 casos (CAT_03jad), un altre amb 9 (CAT_07tsf), dos amb 8 (CAT_02jfc i CAT_05pbp) i la resta es troben entre 6 i 0 casos; per al castellà, trobem un parlant amb 10 casos (CAST_10svl), dos amb 7 (CAST_07pgr i CAST_08rff) i la resta produeixen entre 5 i 1 casos).

4.3.3.4. Freqüència de l’allargament final en català i en castellà

Pel que fa a l’allargament final, hem previst 3d, segons la qual no esperem trobar diferències de freqüència entre els corpus de les dues llengües, però possiblement sí que n’hi haurà a nivell individual. Com ja hem vist en la taula 4.7, totes dues llengües mostren resultats molt similars, tant amb l’allargament com amb l’alentiment, i amb les mateixes tendències quant a la distribució entre frases intermèdies i entonatives. Pel que fa a les produccions individuals, en la part de català del corpus hi ha tres parlants (tres dones) que mostren resultats particulars. La més destacable és ^CAT_06afs, que té una alta freqüència d’allargaments: 39,40% (en 13 frases d’un total de 33); també té un índex alt d’alentiments, però en aquest cas no destaca especialment per sobre de la resta de parlants. A l’altre extrem, trobem CAT_01ldb, que no té cap allargament. La freqüència d’alentiments en aquestes dues parlants segueix la proporció d’allargaments, però no mostra un salt tan gran: 63,64% en CAT_06afs i 54,84% en CAT_01ldb. Això ens indica que el fet que el darrer mot prosòdic sigui el més lent de la frase és més regular, a més que freqüent, al llarg del corpus que no pas el que la darrera síl·laba sigui notablement més llarga que les altres. En tercer lloc, la parlant CAT_07tsf té, en relació amb la resta del corpus, una proporció d’alentiment més elevada en les frases entonatives, un 76,47%, davant del 60,87% que mostra en les intermèdies (en totes les dades de català, la proporció és de 47,67% en les entonatives i 62,38% en les intermèdies). En el corpus de castellà trobem exactament el mateix tipus d’individualitats. La parlant ^CAST_08rff té una freqüència d’allargaments bastant per sobre de la mitjana: 33,33% (en 12 frases de 36). I a l’altra banda, un home,

CAST_09jrb, no té cap allargament només per fraseig. Tots dos parlants, però, mostren

freqüències d’alentiment dins els valors mitjans, igual que la resta de parlants, és a dir, en una mica més de la meitat de les frases (55,55% en ^CAST_08rff i 53,12% en ^CAST_09jrb). I finalment, en les dades de castellà també hi ha una parlant, CAST_07pgr, que mostra el patró contrari quant a la distribució dels alentiments entre els nivells de separació prosòdica: fa alentiment en un 45,84% de les frases entonatives i en un 28,57% de les intermèdies (en el global de les dades de castellà, la proporció és de 52,00% i 64,06%

respectivament). Aquestes diferències individuals coincideixen amb les dades de parla espontània (i també llegida) de Serra (2009), ja que en la producció troba molta variació entre els parlants pel que fa a l’allargament de les síl·labes tònica i posttònica. Concloent, com que no trobem diferències pel que fa a l’allargament final entre el corpus de català i el de castellà de manera global, i en canvi n’hem trobat a nivell individual (amb el mateix patró en les dues llengües), podem afirmar que la predicció 3d sobre la freqüència de l’allargament final en el corpus de català i en el de castellà es confirma.

4.3.3.5. Freqüència de la pausa en català i en castellà

Per la predicció 3e esperem que les diferències pel que fa a la pausa com a marca de frontera no sorgiran a nivell de llengües, sinó en tot cas de parlants. Més amunt ja hem vist que, efectivament, el català i el castellà mostren índexs de freqüència molt semblants: com a marca de frontera, la pausa té lloc en un 17,77 % de les frases intermèdies del català i en un 13,40% de les del castellà; en un 18,53 % de les entonatives del català i en un 24,50 % de les del castellà. La proporció de la freqüència entre frases intermèdies i entonatives és, però, lleugerament diferent en les dues llengües, com ja hem comentat a § 4.3.2.3. Pel que fa a les diferències entre parlants, amb aquesta marca no passa el mateix que amb l’allargament; és a dir, no hi ha certs parlants que mostren un comportament que contrasta de la resta, sinó que la variància entre els deu parlants de cada grup és molt poca. Per tant, la primera part de la predicció, quant a la no diferència entre els corpus de les dues llengües, es confirma; en canvi no es valida la segona part, sobre les individualitats que podria mostrar la pausa.