Criteris per als nivells de separació prosòdica

Fins aquí hem descrit els fenòmens que en l’anàlisi de la producció ens indicaran la presència d’una frontera prosòdica, és a dir, les marques de frontera. Ara ens cal establir els criteris per diferenciar els dos tipus de frontera que tenim en compte: la frontera de frase intermèdia (índex de separació prosòdica 3 en el ToBI, a partir d’ara “BI 3”, de l’anglès break index) i la frontera de frase entonativa (índex 4, “BI 4”). Al capítol 1 (§ 1.3.2), hem vist els nivells de fraseig pels quals s’ha trobat evidència en català i en castellà. A partir d’aquesta i d’altres referències, així com de l’observació de les dades prèvia a l’anàlisi, establirem els criteris per a la diferenciació de fronteres prosòdiques. En aquest cas una sola explicació serveix tant per al català com per al castellà, ja que les descripcions per a cada llengua sobre aquest tema són coincidents (Prieto 2012, per al català; Prieto & Roseano 2010b, per al castellà).

La diferència bàsica entre els dos nivells és que el BI 3 marca el final d’una unitat prosòdica menor, un grup demarcatiu menor, mentre que el BI 4 es correspon amb el final d’un grup demarcatiu major. Aquesta diferència es pot associar al grau d’autonomia que, basats en el coneixement intuïtiu, podem atorgar a les unitats prosòdiques: una unitat autònoma estarà emmarcada entre dues fronteres amb BI 4, mentre que si la unitat depèn d’una altra per ser completa, acabarà amb una frontera amb BI 3; aquesta altra unitat serà posterior, acabarà amb BI 4 i estarà un nivell més amunt en la jerarquia prosòdica. Podem copsar aquesta diferència entre el grup demarcatiu menor i el major a través de l’exemple que es mostra en la web del Cat_ToBI, justament quan es descriu la manera de diferenciar

una frontera amb BI 3 d’una amb BI 4. En l’exemple, la disjunció amb BI 4 mostra pausa, moviments tonals més forts i no permet la possibilitat que hi hagi processos de sandhi entre els grups (noteu [ˈkɔ.məj.ˈva.zi.ˈkwaŋ] a la figura de dalt):

Figura 3.20: Dos enunciats gairebé idèntics segmentalment (a l’esquerra, On vas, com hi vas i quan tornaràs?; a la dreta, On vas? Com hi vas? Quan tornaràs?), amb tres frases prosòdiques, les quals són produïdes com a frases intermèdies (a dalt) i com a frases entonatives (a baix). Exemples extrets de la web del Cat_ToBI (Cat_ToBI Training materials).

Fins aquí, però, només ens basem en la intuïció i en criteris poc específics. Malgrat que aquesta diferència de base la podem tenir en compte i ho farem, cal trobar pistes més segures i concretes que ens permetin categoritzar les fronteres. Tant la frase intermèdia com l’entonativa estan marcades tonalment al final: a més dels accents tonals a l’interior de la frase, al final, abans de la frontera, té lloc un altre accent, però aquesta marca tonal de final de frase és més forta en la frontera de frase entonativa que en la de la intermèdia. I típicament, els tons de frontera alts, en forma d’ascens continuat o de to sostingut, marquen

95 el final d’una frase intermèdia. En canvi, els límits de les frases entonatives, en les oracions declaratives, són normalment marcats per un to baix (cf. Prieto 2012: 5, Frota et al. 2007).

Les frases intermèdies, ocasionalment, també poden acabar en to baix, però no de manera tan forta i clara com en les frases entonatives (vg. també Chavarría et al. 2004 per a la parla espontània de l’anglès). Per tant, ara ja estem en disposició d’associar marques de frontera concretes per a cada nivell prosòdic: les configuracions tonals ascendents i les descendents:

a) marques tonals associades al BI 3: ascens continuat, to sostingut, descens en frase intermèdia.

b) marques tonals associades al BI 4: descens esglaonat, descens esglaonat ample, abaixament final, pujada final en descens, descens tonal simple.

Prenem aquestes marques de frontera com a determinants per establir el nivell de separació prosòdica de cada frase. La idea bàsica sobre el grau d’autonomia i el nivell de disjunció que ens serveix per diferenciar els dos tipus de frases també la tenim en compte, però més aviat de manera intuïtiva. La presència de la resta de marques de frontera (reajustament del to, marques de durada) no ens servirà per establir el nivell de separació prosòdica, sinó que a posteriori n’avaluarem la distribució entre els dos nivells. De tota manera, la revisió de la literatura ens permet fer algunes previsions, sobretot pel que fa a les marques de durada (vg. § 4.1.2). I és que sovint s’associen els allargaments finals i les pauses, o les durades més extenses d’aquestes marques, a la frase entonativa. Per començar, Prieto (2012: 4-5), afirma que la frase entonativa en català és el domini per a l’allargament final i que defineix la posició per a les pauses. Aguilar et al. (2009), en un experiment per determinar la diferència entre el BI 3 i el BI 4 d’un corpus de diverses modalitats de parla llegida en català (transcripcions del parlament, monòlegs d’obres teatrals, novel·la, etc.), arriben a la següent conclusió: “Les fronteres de les frases prosòdiques difereixen entre si per la realització fonètica dels correlats acústics identificats:

durada de la pausa (més llarga si va associada a un grup demarcatiu major, és a dir, BI 4), el grau d’allargament de la síl·laba prefrontera (més alt si va associat a un grup demarcatiu major) i el tipus de moviment tonal (ascens continuat, o tons ascendents, majoritàriament associats a grups demarcatius menors, és a dir BI 3)”.²⁰ En la mateixa línia, un altre resultat d’aquest treball és que la pausa té lloc més freqüentment al final d’una frontera BI 4 (99,55% dels casos) que d’una BI 3 (70,30%). Com hem dit, aquests resultats es basen en

20 “Prosodic phrase breaks differ from one another in the phonetic realisation of the acoustic correlates identified: the duration of the pause (longer if it associated to a major group, that is, BI 4), the degree of lengthening of the pre-break syllable (greater if it associated to a major group) and the intonational tune type (continuation rises, or ascending tones, mostly associated to minor groups, that is, BI 3).” (Aguilar et al. 2009: 2450).

parla llegida, però no pas de laboratori, sinó que inclou diverses modalitats, que intenten copsar el màxim de genuïnitat. Els resultats, a més, coincideixen amb la descripció dels nivells de fraseig prosòdic del català de Prieto (2012). Per això, els prenem com a referència per establir les nostres prediccions: les fronteres BI 4 mostraran més sovint pauses i allargaments finals que no pas les BI 3 (vg. § 4.1.2 per a més detalls i per a especificacions sobre la parla espontània). A més, pel que fa a la resta de marques de frontera que tenim en compte, la constatació general que la força de separació prosòdica disminueix de BI 4 a BI 3 ens fa predir que el reajustament del to serà més probablement marca de frontera BI 4, i com a més gran sigui la diferència tonal entre el darrer pic d’una frase i el primer de l’altra (segons els tipus de reajustament del to), més tendirà cap a la indicació d’una frontera de frase entonativa. Amb la següent taula resumim la determinació dels nivells prosòdics BI 3 i BI 4 a través de certes marques de frontera (en la taula, englobades sota “criteris determinants”, i separades amb línia ondulada entre cada nivell de fraseig) i l’associació que tindran amb d’altres, segons les previsions (en la taula, sota “previsions” i sense línia de separació entre els nivells de fraseig):

Tipus de marques Marques de frase intermèdia (BI 3)

Marques de frase entonativa (BI 4)

Criteris deter-minants

Configuracions tonals ascendents

Ascens continuat To sostingut

Configuracions

tonals descendents Descens en frase intermèdia

Descens esglaonat Descens esglaonat ample Abaixament final

Pujada final en descens Descens tonal simple

Previsions

Reajustament del

to Reajust. del

to menor Reajust. del to

Reajust. del to menor complet

Reajust. del to complet

Marques de durada

Pausa

Allargament final

Pausa (més freqüent) Allargament final (més freqüent)

Taula 3.8: Marques de frontera segons el tipus de separació prosòdica que indiquen (“criteris determinants”) o que preveiem que indicaran (“previsions”).

97 3.3.6. Descripció i tractament dels efectes de la parla espontània

En la parla espontània, les autocorreccions i vacil·lacions són freqüents. Nakatani

& Hirschberg (1993), afirmen que apareixen aproximadament en un 10% de les frases, d’acord amb estudis que tenen en compte grans corpus de parla espontània. Heeman (1997) en troba en un 23% del seu corpus. En els darrers anys s’han estudiat en el camp de les tecnologies de la parla amb l’objectiu final que els reconeixedors automàtics les puguin filtrar i així poder arribar a una millor interpretació (Kohler et al. 2005: 187). En aquest apartat descriurem aquests fenòmens habituals en la parla espontània. Caracteritzar-los ens servirà per identificar-los i poder-los destriar, si cal, de l’anàlisi del fraseig.

En el seu estudi sobre el suec, Hansson (2003) es basa en la tipologia d’errors de parla de Heeman (1997), a partir de la qual considera tres tipus d’errors:

a) “Fresh start” (aquí l’anomenarem represa) té lloc quan el parlant deixa una frase sense acabar i en comença una altra, com ara a:

(3.1) om jag titt(ar) │ fjortonde har jag plats ║²¹

‘si mir(o) │ al catorze tinc seients’

b) “Modification repair” (esmena) consisteix en una autocorrecció en la qual el contingut que es corregeix (“reparandum”) i el contingut nou que valida la frase (“alteration”) tenen molta correspondència pel que fa als mots, per exemple a:

(3.2) vi har ju Air F vi har ju SAS också

‘tenim Air F tenim SAS també’

c) “Abridged repair” (breu esmena) és la introducció d’un mot crossa, una pausa plena, un so de vacil·lació, però no s’insereix cap fragment que en modifica un d’anterior.

L’únic tipus d’error que comporta una frontera prosòdica segons Hansson és la represa, com és el cas realment a (3.1). L’esmena no és necessari marcar-la prosòdicament, ja que la correspondència del material segmental és el que delimita l’abast del contingut que es corregeix. Pel que fa a la breu esmena, com que la frase continua després de la breu vacil·lació, el parlant prefereix cohesionar la frase.

21 Hansson (2003) diferencia dos tipus de disjunció prosòdica en la seva anàlisi: la feble (│) i la forta (║).

Per una altra banda, Kohler et al. (2005), en un estudi sobre les característiques fonètiques (glotalització, pauses, respiració, sorolls, partícules i allargaments per vacil·lació) divideixen les irregularitats sintàctiques entre falsos inicis (“false start”) i truncaments (“truncation”). Per al nostre corpus, ens basem tant en aquesta divisió com en la tipologia de Hansson (2003) per caracteritzar els errors de parla del nostre corpus.

Establim quatre categories:

a) Represa: semblant a “fresh start”, però el fragment corregit sovint no abasta un constituent sencer; el parlant no acaba la frase, o el mot, deixa un mot a mitges i comença la frase de nou; exemples (subratllat: fragment que es corregeix (“reparandum”); guió: al final del mot que queda tallat):

(3.3) teniendo en cuenta que antes vivía en un aparta- en un chalet

(CAST_02jce_dec04) b) Repetició: el parlant repeteix un mot o dos dins la frase; exemple:

(3.4) ja és com molt més molt més estès (CAT_02jfc_dec03)

c) Planificació: allargament, pausa, pausa plena o mot crossa per planificar el discurs.

Equival a “abridged repair”; la frase només queda interrompuda, però no hi ha cap material corregit. Exemple :

(3.5) desde hace:: .. pues .. veinticinco años (CAST_03rps_dec06)

d) Truncament: el parlant no acaba la frase:

(3.6) la definició potser és com familiar | perquè és tan petit i tan | no sé | fas com molt

caliu de barri | no? (^CAT_02jfc_dec01)

En aquests quatre tipus de frases que trobem en el nostre corpus, l’error de parla no acostuma a produir un moviment tonal, i per tant no hi hem considerat una frontera prosòdica. La corba d’F0 només queda tallada per les breus pauses que provoca l’error. Ho veiem per exemple amb dos casos de represa, a la següent figura:

99

Figura 3.21: Frase prosòdica amb dos errors de represa: Bueno -em vai- ens vam canviar de casa -quan jo- als sis anys (CAT_01ldb_dec01).

Només en el cas de truncament hi pot haver una frontera en el moment que el parlant abandona la frase.

En algunes ocasions, però, la vacil·lació sí que coincideix amb un to de frontera: en la gran majoria dels casos es tracta d’allargaments o pauses (tipus planificació) que tenen lloc juntament amb un to sostingut o un ascens continuat (ho veurem en tractar els resultats de les marques de frontera corresponents: § 4.3.1.2, § 4.3.1.6, § 4.3.2.2 i § 4.3.2.3). Però en tot cas el que causa la frontera no és pas la vacil·lació, sinó que només coincideix que aquesta té lloc amb una configuració tonal, mentre que en altres ocasions té lloc sense provocar cap marca tonal. Un altre cas de coincidència entre la vacil·lació i la frontera prosòdica pot ser el del truncament, en què el parlant pot realitzar una frontera en el moment que abandona la frase. Finalment cal comentar el cas de la represa, ja que en el nostre corpus no provoquen un tall prosòdic. La diferència entre els errors categoritzats com a “fresh start” per Hansson i Heeman i els nostres com a “represa” és que en els primers el fragment que es corregeix és més llarg que en els nostres (un fragment de frase vs. un fragment de mot o de frase). Aquesta diferència en l’abast de l’error pot ser la responsable que en el nostre cas no s’hi produeixi frontera prosòdica.

En l’anàlisi de les nostres dades prendrem de base la tipologia esmentada per identificar les vacil·lacions i correccions. Les marcarem en la filera del text grid anomenada

“Miscel·lani”, cosa que ens servirà per identificar clarament aquell etiquetatge com a no

rellevant per a les marques de frontera. Però si efectivament hi ha una frontera prosòdica, coincident amb la vacil·lació en qüestió, ha de ser una marca de frontera i el to de frontera corresponent que ho mostrin.