Comprovació de les prediccions sobre el nivell de separació prosòdica associat a les marques de frontera

4.3.2.1. Nivell de separació prosòdica associat al reajustament del to

La segona predicció sobre el reajustament del to 2a prediu, en primer lloc, que serà més sovint marca de frontera entonativa que d’intermèdia. Això no es confirma tan clarament com la primera predicció sobre el reajustament del to (1e), sobretot tenint en compte els nostres resultats del català, en què pràcticament no hi ha diferència entre la freqüència de la marca en les fronteres de frases intermèdies i en les de les entonatives. De tota manera, també cal tenir present que moltes frases entonatives coincideixen amb el final absolut del torn de parla (o de l’arxiu de so), de manera que desapareix la possibilitat que a continuació es pugui observar el reajustament del to.

La segona part de la predicció 2a prediu que els diversos tipus de reajustament del to tindran freqüències diferents en funció de la força de separació prosòdica (vg. l’esquema de 4.1, a § 4.1.3). Si observem els resultats de la taula 4.6, ens adonem que això no s’acompleix. De fet, el reajustament del to complet, que prevèiem més freqüent en les frases entonatives que en les intermèdies, té lloc en molt poques ocasions en tots dos nivells prosòdics i en totes dues llengües. En canvi, el tipus de reajustament que predomina més en general és el parcial (no complet) i menor (menys de 0,5 ERB), que de fet és el més feble de tots. Per tant, podem dir que el reajustament del to en la parla espontània del nostre corpus té una rellevància relativament minsa.

4.3.2.2. Nivell de separació prosòdica associat a l’allargament final

La predicció 2b es basa en els resultats sobre l’associació de l’allargament final amb el nivell de separació prosòdica que indica. Aquí, gràcies al que hem trobat a través de la primera predicció sobre l’allargament (1f, § 4.3.1.6), prenem l’alentiment final com a equivalent de l’allargament. La predicció és que en les frases entonatives el darrer mot serà el més lent amb més freqüència que en les intermèdies. Si tornem a la taula 4.7, podem comprovar que en les nostres dades no és el cas, ni per al català ni per al castellà: en les

frases intermèdies trobem aproximadament un 60% d’alentiment, mentre que en les entonatives baixa cap a prop del 50%; tot això, per a les dues llengües. Les dades de freqüència de l’allargament final corroboren els resultats de l’alentiment, ja que entre les frases entonatives de les dues llengües només hi ha 3 casos d’allargament en el corpus de català; en les frases intermèdies, hi ha més presència d’allargament final que en les entonatives: un 15% en català i un 25% en castellà. Per tant, tant amb la mesura de l’alentiment com amb la de l’allargament, la predicció no s’acompleix, en cap de les dues llengües.

L’explicació rau en la parla espontània i en la metodologia emprada. La nostra mesura ha permès destriar els allargaments només deguts a la planificació dels que indiquen una frontera prosòdica; els segons van acompanyats de moviments tonals, és a dir, de marques de frontera indicades pel to fonamental (Cruttenden 1986: 41) (vg. paràgraf inicial de § 3.3.3), i normalment són més breus. En les nostres dades, doncs, no tenim cap frase prosòdica que acabi només amb allargament final (o amb alentiment), sinó que la condició mínima per establir la presència d’una frontera ha estat la realització d’una de les marques tonals, i per tant un accent de frase o un to de frontera. Està clar que en la parla espontània, l’allargament que no té (només) funció de frontera prosòdica, sinó que es produeix per guanyar temps per planificar o a causa d’una vacil·lació, té lloc més sovint a l’interior de frase o a la frontera de frase intermèdia que no pas a la frontera de frase entonativa, ja que al final de la frase entonativa el parlant acostuma a concloure i no pas a planificar la següent frase prosòdica. A les fronteres de frase intermèdia, doncs, juntament amb altres marques de frontera tonals, és on s’hi poden trobar els dos tipus d’allargaments (els que tenen només funció de frontera prosòdica i els que són causats per la planificació o una vacil·lació). I el que no ha permès destriar la nostra metodologia és precisament un i altre tipus a nivell de la frontera de frase intermèdia. És a dir, hi ha moltes frases intermèdies que a més de ser indicades per una marca tonal, ho són per un allargament, però en molts casos la funció prosòdica de l’allargament es barrejava amb la de planificació i no ha quedat clar quina tenia més força, al marge de l’existència d’una marca tonal. Per això, per la preponderància de la planificació en la frontera de frase intermèdia i per la coexistència amb la funció prosòdica, en aquest nivell s’hi acumulen més allargaments i alentiments que en el de la frase entonativa, a diferència del que hem previst. Caldria, per tant, una mesura més afinada que fos sensible a la durada relativa de la darrera síl·laba.

Una opció és no establir la presència de l’allargament a priori, sinó comparar la llargada de les darreres síl·labes d’un i altre nivell, destriant abans les que són extremament llargues, com fa per exemple el grup de Jennifer Cole (Chavarría et al. 2004, Kim et al. 2006) o Aguilar et al. (2009), els quals troben durades més llargues al final de frases entonatives. De tota manera, no podem deixar de contemplar la possibilitat que la hipòtesi realment no

s’acompleixi per a la parla espontània (del català i del castellà) i que per tant l’allargament final en aquest tipus de parla tingui més pes a nivell de frase intermèdia. En suport a aquesta possibilitat, recordem el que assenyala Astruc (2005: 153) justament en relació a l’allargament: “Aquest estudi no s’ocupa del detall fonètic més fi, sinó del tipus de fets que són perceptivament rellevants a l’oïda i a l’ull nus. De fet, els talls prosòdics s’haurien de percebre fàcilment, perquè la seva funció és assenyalar la divisió prosòdica de l’enunciat de manera inequívoca”.¹⁰ En aquest estudi sobre la parla espontània del català i del castellà busquem precisament el que és rellevant a l’oïda del parlant i per tant ens fem nostres les paraules d’Astruc.

4.3.2.3. Nivell de separació prosòdica associat a la pausa

En la predicció 2c hem previst que el nivell de separació prosòdica que acostumarà a marcar la pausa és la frase entonativa (vg. § 3.3.3.2 i Prieto 2012, Feldhausen 2008, Serra 2009 entre d’altres). Si ens fixem en els percentatges de freqüència de la taula 4.7, veiem que la diferència entre els índexs de freqüència a un i altre nivell és força reduïda, i en català hi ha més presència de pausa com a marca de frontera de frase intermèdia (17,77%

vs. 13,40% en frases entonatives), mentre que en castellà la proporció sí que confirma la predicció (24,50% en frases entonatives vs. 18,53% en frases intermèdies); si hi afegim les pauses causades per la planificació, la freqüència lògicament augmenta, però les tendències no canvien. Aquí, però, cal fer una observació sobre el tractament de les dades. En fer la segmentació de les frases (vg. § 3.2), no tots els finals dels arxius de so coincideixen amb un final de torn, però sí amb frontera de frase entonativa. Així, pot ser que algunes pauses que, juntament amb altres indicis, marquen frase entonativa hagin quedat omeses a causa de la segmentació. Aquest és un problema que en futures anàlisis del fraseig de la parla espontània caldria resoldre (vg. capítol 7 per a possibles solucions). Si haguéssim pogut tenir en compte aquestes pauses omeses en la segmentació, potser la predicció 2c s’hauria confirmat. Tal com hem tractat les dades, però, només es confirma per al castellà, que mostra més pauses com a marca de frontera entonativa que no pas d’intermèdia, però amb poca diferència entre un nivell prosòdic i l’altre.

A més, 2c prediu que la pausa es realitzarà sovint a l’interior de la frase intermèdia com a estratègia de planificació. Els resultats corresponents en aquest cas no els podem presentar numèricament, ja que els fenòmens que tenen lloc a l’interior de la frase no són

10 “This study is not concerned with the fine phonetic detail, but rather with the type of facts that are perceptually relevant to the naked ear and to the naked eye. Arguably, prosodic breaks should be readily perceived because their function is to signal the prosodic division of the utterance in an unamibiguous way.” (Astruc 2005: 153).

objectiu de l’anàlisi quantitativa, centrada en les marques de frontera. Però en l’anàlisi sí que hem codificat els efectes propis de la parla espontània, com poden ser les vacil·lacions, o els allargaments i pauses a l’interior de frase prosòdica. Són allargaments i pauses que es produeixen sense cap altra marca de frontera, i com que sols, sense un moviment tonal important, no tenen prou consistència per indicar una frontera prosòdica, simplement tenen lloc a l’interior de la frase. I com diu Serra (2009: 99-100), són pauses que acostumen a ser ignorades per l’oient o el parlant, per tal d’evitar la incomprensió del discurs. En el corpus de portuguès brasiler espontani d’aquesta autora, un 29% de les pauses que s’hi produeixen tenen lloc en constituents prosòdics menors o fins i tot a l’interior de mots prosòdics. En el nostre corpus, però, més que pauses a l’interior de frases prosòdiques, com a estratègia de planificació sobretot hi hem trobat allargaments. La pausa, o bé es realitza a la frontera prosòdica, o bé, en els casos de parlants que en produeixen a l’interior de la frase, també hi produeixen sovint allargaments. D’entre els vint parlants, només una parlant, CAST_03rps, utilitza sovint sobretot la pausa com a estratègia de planificació.

4.3.3. Comprovació de les prediccions sobre les diferències entre les dades del català i