Si bé el desenvolupament legislatiu més gran de la UE en política de mobilitat ha vingut de la mà d’actuacions en el marc del moviment de persones procedents de tercers països, l’avenç més important en drets, pel que fa a mobilitat, va venir de la firma de l’acord Schengen el 1985 i que va implicar la lliure circulació de persones en el context de la UE i de l’Espai Econòmic Europeu (EEE); és a dir, la mobilitat intraeuropea (Peers et al., 2012: 26).
La mobilitat intraeuropea fa referència en un primer moment a la pos
sibilitat de moure’s d’un Estat membre a un altre per tal de treballar i viure allà. I si bé aquest concepte ha anat evolucionant amb el pas dels anys, cal tenir en compte que s’han produït dos processos paral·lels amb evolucions diferents: primer, el de la mobilitat dels ciutadans dels estats membres als altres països de la UE i de l’Espai Econòmic Euro
peu; segon, el de la mobilitat de ciutadans de tercers països dins de la Unió. Les polítiques de mobilitat intraeuropea per al primer cas s’han desenvolupat en els últims 50 anys fins a arribar, en primer lloc, a un sistema comunitari molt exhaustiu que permet la lliure circulació per tota la UE per part de qualsevol ciutadà europeu (sigui per viatjar, tre
ballar, estudiar o viure). En segon lloc, ha permès, a més, la creació d’un territori únic, l’espai Schengen, sense fronteres internes i amb fronteres externes comunes per als països europeus adscrits. Però mentre que
7. Directiva 2003/109/CE del Consell justificades per raons d’ordre públic, seguretat i salut pública. Directiva 72/194/CEE del Consell, de 18 de maig de 1972, per la qual s’amplia als treballadors que exerceixen el dret a romandre al territori d’un Estat membre després d’haverhi exercit una feina. Directiva 75/35/
CEE del Consell, de 17 de desem relatiu a la lliure circulació dels tre
balladors dins de la Comunitat. d’establiment i de prestació de ser
veis.
12. Directiva 75/34/CEE del Consell, de 17 de desembre de 1974, relativa al dret dels nacionals d’un Estat Membre a romandre al territori d’un altre Estat membre després d’haverhi exercit una activitat per compte propi. dret de residència dels treballadors per compte aliè o per compte propi que hagin deixat d’exercir la seva activitat professional.
15. Directiva 93/96/CEE del Consell, de 29 d’octubre de 1993, relativa al dret de residència dels estudiants.
el lliure moviment per als ciutadans europeus no és només un sistema sense precedents que simbolitza la culminació del mercat lliure i la pau a Europa, el moviment intern per als ciutadans de tercers països manca de la mateixa força i coherència comunitària (Peers et al., 2012: 2729).
Si bé el 2003 es regula el moviment intraEU dels estrangers amb esta
tuts de llarga durada7, en realitat, com destaca Pascouau (2013: 34), aquesta regulació es queda lluny de complir els seus objectius perquè els marges de maniobra que deixa als estats membres són tan grans que a la pràctica la majoria d’ells poden utilitzar les seves lleis nacionals per limitar aquesta mobilitat.
La mobilitat per als nacionals dels estats membres dins de la Comunitat Econòmica Europea comença a adquirir un cos regulatori el 1957 amb el Tractat de Roma, en incloure al Títol III «Lliure moviment de perso
nes, serveis i capital» la lliure circulació dels treballadors com una de les quatre llibertats bàsiques i com un dels pilars per a l’efectivitat del lliure mercat. L’article 48 establia el lliure moviment dels treballadors i dels seus dependents dins de la CEE (en aquell moment República Fe
deral d'alemanya, Bèlgica, França, Itàlia, Luxemburg i Països Baixos) per poder treballar en un altre Estat membre (subjecte a limitacions justifi
cades per raons de política pública, seguretat pública o salut pública) i romandrehi una vegada que s’hagi treballat en aquest territori.
En les dues dècades següents es publiquen diferents directives per tal d’establir i millorar el funcionament del lliure moviment com estava es
tablert pel Tractat de Roma. aquestes directrius se centren en: la coordi
nació de les mesures especials per als estrangers en matèria de despla
çament i de residència, justificades per raons d’ordre públic, seguretat i salut pública8; la lliure circulació dels treballadors dins de la Comunitat9; la supressió de restriccions al desplaçament i a l’estada dels treballadors dels estats membres i de les seves famílies10; la supressió de les restricci
ons al desplaçament i a l’estada dels nacionals dels estats membres en matèria d’establiment i de prestació de serveis11; o el dret dels nacionals d’un Estat membre a romandre al territori d’un altre Estat membre des
prés d’haverhi exercit una activitat per compte propi12.
Tanmateix, no és fins als anys noranta quan el concepte de lliure circu
lació, com s’havia tractat fins ara, s’amplia per incloure un conjunt de ciutadans més enllà dels mateixos treballadors i els seus familiars. El 1990 la lliure circulació s’estén també a persones amb prou recursos econòmics13 i als jubilats i els seus dependents14. Per la seva part, la mobilitat d’estudiants i els seus cònjuges o dependents no es fa efec
tiva fins al 199315. Però amb el Tractat de Maastricht firmat el 7 de febrer de 1992, i que va entrar en vigor l’1 de novembre de 1993, aquest marc d’ampliació de la llibertat de moviment de persones s’es
tén a tots els ciutadans. Per primera vegada Maastricht introdueix el concepte de ciutadania europea, que és aplicable per a totes les per
sones nacionals d’un dels estats membres. aquest reconeixement ga
ranteix, entre altres qüestions, el dret de mobilitat i de residir lliure
ment al territori dels estats membres per a tots els ciutadans europeus.
aquest procés de lliure moviment es complementà amb l’acord Schen
gen firmat el 1985, l’entrada en vigor del qual no es va produir fins al 1995, i segons el qual s’eliminaven els controls a les fronteres internes dins de la Comunitat Europea creant un territori únic, l’espai Schengen.
16. oj L 236 of 23.09.2003 accession
19. Directiva 2004/38/EC del Parlament Europeu i del Consell de 29 d’abril de 2004 relativa al dret dels ciuta Parlament Europeu i del Consell, de 5 d’abril de 2011, relatiu a la lliure circulació dels treballadors dins de la Unió Text pertinent a efectes de l’EEE.
aquest nou espai facilitava la lliure circulació de les persones, i creava una única frontera exterior amb normes comunes sobre els controls fronterers i els visats per a estades curtes i sol·licituds d’asil, a més de crear una cooperació Schengen per a la coordinació de la seguretat dins d’aquest espai. L’acord Schengen passà a formar part del dret de la UE a través del Tractat d’amsterdam de 1997. no obstant això, no tots els estats membres són membres de l’espai Schengen en la mateixa mesura. Dinamarca, per exemple, té el poder de decidir si aplica o no les mesures del cabal Schengen. Per la seva part, el Regne Unit i Irlanda participen en només algunes de les disposicions d’aquest patrimoni. a més a més, s’han associat a aquest espai països de l’Espai Econòmic Europeu: Islàndia, noruega, Liechtenstein i també Suïssa, però de for
ma condicionada. això està permetent que, per exemple, la decisió de Suïssa de restringir l’entrada a ciutadans dels estats membres al seu territori estigui subjecta a dret.
amb les ampliacions del 200416, 200717 i 201318 els nous estats mem
bres van entrar automàticament en l’espai Schengen, però l’accés a la lliure mobilitat dels seus ciutadans no va ser automàtica sinó que hi va haver condicions per a alguns països. aquestes condicions consistien en períodes de transició segons els quals els estats que prèviament eren membres podien imposar restriccions als seus mercats laborals per als ciutadans dels nous membres durant un màxim de set anys, però només restriccions als seus mercats laborals i no a la llibertat de movi
ment. Fins ara tan sols els ciutadans de Croàcia continuen tenint res
tringida la mobilitat ja que les restriccions per a Bulgària i Romania van finalitzar, després de set anys, el passat 1 de gener de 2014.
Malgrat els processos d’ampliació i les seves consegüents llibertats de moviment, fins al 2004 no apareix la primera directiva relativa a la lliu
re circulació de ciutadans europeus. La directiva 2004/38/ CE d’abril de 200419 no solament modifica o deroga els reglaments i directrius previs, sinó que també estableix les condicions des d’aquell moment per a la lliure circulació i residència als estats membres dels ciutadans de la Unió i per als membres de les seves famílies (incloent una defi
nició de família més exhaustiva de la que existia fins ara). En defini
tiva, com estableix en la seva introducció: «La ciutadania de la Unió ha de ser la condició fonamental dels nacionals dels estats membres que exerceixen el seu dret de lliure circulació i residència. Per això cal codificar i revisar els instruments comunitaris existents (...), de manera que se simplifiqui i reforci el dret de lliure circulació i residència de tots els ciutadans de la Unió».
aquesta directiva ha estat seguida per altres propostes per tal d’ampliar i millorar el moviment de ciutadans europeus. ha estat especialment intens aquest desenvolupament normatiu amb la crisi econòmica i amb l’intent de millorar la mobilitat de treballadors. aquestes noves deci
sions han tingut com a objectiu fer més eficaç el funcionament del mercat integrat i millorar l’enllaç entre l’oferta i la demanda laboral (holland i Paluchowski, 2013: 2). Un exemple significatiu en aquesta línia és el Reglament 492/201120, que busca assegurar la lliure circula
ció dels treballadors dins de la Unió, abolint qualsevol tipus de discri
minació per nacionalitat respecte a l’ocupació, la retribució o qualsevol altra condició relacionada amb el lloc de treball. Un altre exemple és la
21. P ro p o s t a d e R e g l a m e n t d e l Parlament Europeu i del Consell, CoM (2014) 6 final, de 17 de gener de 2014, relatiu a una xarxa de serveis d’ocupació, accés dels treballadors als serveis de mobilitat i a la integració més gran dels mer
cats de treball.
Proposta de Reglament de 201421 per a la creació d’una xarxa europea de serveis d’ocupació, per millorar l’accés dels treballadors als serveis de mobilitat i, en definitiva, per permetre una integració més gran dels mercats de treball.